MUSEU
El Museu Municipal Josep Aragay de Breda es va fundar l’any 1974 i està emplaçat a l’antiga església de Santa Maria, del segle XII. Dedicat de forma monogràfica a l’artista noucentista Josep Aragay i Blanchar (Barcelona 1889 – Breda 1973), compta amb una important col·lecció de pintura, ceràmica, dibuix i aiguafort.
BIOGRAFIA
ARAGAY I BLANCHAR, Josep
(Barcelona 1889 – Breda 1973)
Josep Aragay i Blanchar ha estat un dels personatges més rellevants de la cultura catalana recent. Va ser dibuixant, gravador, pintor i ceramista; però també fou poeta, professor i polític, i va exercir, a més, un paper preponderant com a crític, polemista i teòric de l’art.
El mes de maig de 1906, el jove Aragay signava el primer acudit al setmanari infantil En Patufet. Josep Aragay, per tant, aparegué a l’escenari artístic del país en el moment que Catalunya inaugurava un dels períodes de renovació cultural i política més importants de la nostra història, el Noucentisme.
Consagrat com a dibuixant l’any 1908 al setmanari satíric Papitu –amb el pseudònim Jacob–, figurà des del primer moment entre els impulsors de moltes de les iniciatives i empreses culturals vinculades al projecte noucentista. Així, l’any 1911, Eugeni d’Ors li encarregà la direcció artística de l’Almanach dels Noucentistes i l’any 1912 fundà la revista Picarol. Aragay va impulsar, encara, altres setmanaris satírics com Cuca-Fera (1917) o Borinot (1923).
Passats els anys de formació a l’acadèmia d’art de Francesc d’Assis Galí (1907-1911), ingressà al grup de “Les Arts i els artistes” i començà a exposar a les principals sales i galeries d’art de Barcelona. El nom d’Aragay sonava cada vegada amb més força i la seva pintura, de caràcter enèrgic i temperamental, va ser discutida en els principals diaris i revistes de l’època. La incidència d’Aragay dins l’entramat artístic del país va fer un pas de gegant quan decidí dedicar-se a la ceràmica, disciplina que el fascinava i que va aprendre gràcies al mestratge de Francesc Quer. A partir de 1915, va fer les primeres exposicions i esdevingué pioner en el món de la ceràmica decorativa.
L’any 1916 publicà La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, el seu primer assaig. I aquell mateix any, gràcies a una beca concedida per l’Ajuntament de Barcelona, viatjà a Itàlia per estudiar, sobretot, la pintura mural dels grans mestres del Renaixement. Aquest viatge significà un xoc sense precedents. Va visitar, durant nou mesos, les ciutats de Gènova, Pisa, Florència, Siena, Orvieto, Gaeta, Nàpols, Pompeia, Roma, Assís, Perusa i Arezzo. Aragay va deixar, inèdit, un diari de viatge de gran valor artístic i literari que no fou editat fins molts anys després de la seva mort. Les exposicions que va fer després del viatge i la realització dels cinc plafons de ceràmica que decoren la font de Santa Anna de Barcelona són la constatació d’un canvi d’orientació artística a favor de la simplicitat, la sobrietat i l’harmonia del classicisme.
El retorn d’Itàlia fou marcat per una intensa i radical ofensiva per tal d’infondre els valors ètics i estètics del classicisme a casa nostra, però també per combatre totes les manifestacions de l’art d’avantguarda. Amb aquest objectiu, publicà articles a La Publicidad, La Revista o a L’Instant, va escriure el llibre de poemes Itàlia (1918) i pronuncià i edità conferències com El Nacionalisme de l’Art (1920). Fidel al seu ideari, Aragay es convertí en un dels teoritzadors més controvertits i intransigents del moment.
L’any 1923 pintà l’obra més emblemàtica de la seva carrera, Vacances, concebuda com un autèntic manifest del Noucentisme. Aquesta pintura, exposada l’any 1924 a les Galeries Laietanes de Barcelona, desfermà una gran polèmica i moltes crítiques negatives. Aquell mateix any fou destituït de l’Escola Superior de Bells Oficis, junt amb els altres professors, a causa de l’afer Dwelshauvers, en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera. L’Escola –on Aragay exercia des del 1918 com a professor d’Estudis Gràfics de Ceràmica i Projectes– fou clausurada. Tot plegat va fer que Aragay abandonés Barcelona i s’instal·lés a Breda, el poble terrissaire de la seva mare i on estiuejava des de petit.
A Breda pintà l’únic fresc de la seva carrera al baptisteri de l’església gòtica de Santa Maria, i fou a Breda on bastí, l’any 1925, un taller de ceràmica. Aragay combinà la ceràmica decorativa –amb la creació de peces úniques, signades, que van tenir gran acceptació en les diferents exposicions– i una ceràmica industrial de gran qualitat que fou comercialitzada arreu del país.
Durant la Guerra Civil, Aragay va haver d’aturar la producció de ceràmica i es dedicà a la pràctica de l’aiguafort. A les acaballes de la Guerra, els frescos que havia pintat a l’església van ser destruïts a causa d’un incendi i, en acabar el conflicte, l’artista fou detingut i empresonat per haver estat regidor de l’Ajuntament de Breda durant l’etapa republicana. La seva muller, Teresa Solà, mestra de nenes del municipi i dona de grans de conviccions catalanistes, també va ser empresonada. L’any 1941, Josep Aragay va sortir de la presó en llibertat condicional i Teresa Solà fou depurada del magisteri. La seva condició de “desafectos” els dificultà la vida social i la subsistència econòmica.
Quan Aragay decidí reprendre la pintura li va ser molt difícil trobar sales per exposar i li resultà impossible continuar publicant els seus dibuixos i articles. A aquest fet s’hi afegí, encara, un altre obstacle insalvable. Aragay vivia aferrat a les antigues conviccions i no va fer cap concessió a la pintura moderna. La seva obra –enclavada en el passat– esdevingué un contrast amb les propostes dels joves artistes que encapçalen l’art d’avançada a casa nostra. Tot plegat provocà l’allunyament d’Aragay de les sales d’exposicions, el silenci de la crítica i la desmemòria de les futures generacions. Va morir a Breda el mes de gener de 1973 i l’any següent s’inaugurà el museu monogràfic de porta el seu nom.
Xavier Castanyer i Angelet
EXPOSICIÓ
CRONOLOGIA
Josep Aragay i Blanchar, 1889-1973
1889
Josep Aragay i Blanchar neix el 3 d’agost al carrer del Carme de Barcelona, prop de l’església de Betlem. Fill de Florenci Aragay, sastre de Cànoves, i de Rosa Blanchar, modista de Breda. El matrimoni tingué tres fills: Jaume, Modest i Josep.
1895
Es desperta ben aviat la seva vocació de dibuixant: “Joguina predilecte, el llapis”. La família Aragay, durant les vacances, fa llargues estades a Breda, el poble de la mare.
1906
Amb només setze anys publica els primers dibuixos a la revista infantil En Patufet. Gaietà Cornet és el seu dibuixant de referència. També col·labora a la revista satírica Cu-cut!
1907
Es matricula a l’Escola de la LLotja, que abandona el mateix any per ingressar a l’acadèmia d’art de Francesc d’Assís Galí. Visita la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, on queda impactat per l’obra del pintor anglès d’origen belga Frank William Brangwyn.
1908
Es consolida com a dibuixant a la revista satírica Papitu, signant com a “Jacob” fins al 1911.
1910
El seu mestre, Francesc d’Assís Galí, certifica que Josep Agaray és l’alumne “més profitós i de condicions artístiques superiors” de tots els deixebles. El 24 de maig exposa en solitari a la Casa Reig de Barcelona (Passeig de Gràcia, 27).
1911
Eugeni d’Ors li confia la direcció artística de l’Almanach dels Noucentistes, el gran manifest noucentista imprès per Joaquim Horta. De la mà de Francesc Pujols, ingressa al grup de Les Arts i els Artistes. Comença a exposar en les mostres col·lectives del grup. Obté d’una tercera medalla (secció de dibuixos) a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona, celebrada al Palau de Belles Arts. Exposa a la sala Clarà de Barcelona al costat de Joaquim Torres-Garcia i l’escultor Josep Clarà. Il·lustra la portada del llibre Poemes del port, de Josep Maria López-Picó. Col·labora com a il·lustrador a la revista Ciutat de Terrassa.
1912
Juntament amb Xavier Nogués i Manuel Humbert, funda i dirigeix la revista humorística Picarol, auspiciada per Santiago Segura i considerada com una de les més ben editades d’Europa.
1913
Gran exposició monogràfica a les Galeries Dalmau de Barcelona (Portaferrissa, 18), entre el 12 i el 30 d’abril, amb gran repercussió a la premsa.
En la inauguració de la Sala Athenea de Girona, Aragay exposa al costat de Rusiñol, Llimona, Mir, Torres-Garcia, Regoyos, Togores, Galí i altres artistes.
1914
Funda el Gremi de les Arts Aplicades, al costat de Francesc Galí, Xavier Nogués, Ramon Reventós, Francesc Canyellas, Francesc Labarta i Jaume Llongueras. Sota el mestratge de Francesc Quer, aprèn l’ofici de ceramista. Col·labora com a il·lustrador a Revista Nova.
1915
Exposicions de ceràmica amb Francesc Quer, primer a la Cantonada i després a les Galeries Laietanes de Barcelona (Gran Via, 613), amb gran èxit de públic i amb bones crítiques a la premsa. Publica alguns articles a la revista Vell i Nou. Pronuncia la conferència La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat amb motiu de l’Exposició d’Art Nou Català de Sabadell, on també exposarà. Il·lustra la portada del llibre Poemes de Neguit, de Joaquim Folguera. Col·laboracions com a il·lustrador a la revista Ibèria.
Participa activament a les tertúlies del Cafè Continental de Barcelona, al costat de Josep M. López-Picó, Carles Riba, Clementina Arderiu, Josep Benet, Joan Crexells, Martí Casanova, Joaquim Folguera, Josep Millàs-Raurell, Tomàs Garcés, J.V. Foix, Josep Obiols, Xavier Nogués, Agustí Esclasans i Josep Maria Junoy, entre d’altres.
1916
Gran exposició monogràfica de pintura a les Galeries Laietanes de Barcelona. Publicació de la conferència de Sabadell, La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, editada per les Publicacions de La Revista; és el seu primer assaig. Col·laboracions com a il·lustrador a Revista Nova.
Gràcies a la influència de Jaume Bofill i Mates, obté una beca de l’Ajuntament de Barcelona per viatjar a Itàlia i estudiar els procediments de la pintura mural. El 12 d’abril, en plena Guerra Mundial, emprèn el viatge en tren cap Gènova, punt d’inici del seu recorregut en terres d’Itàlia.
1917
Torna a Barcelona després d’un profitós viatge de nou mesos per Gènova, Pisa, Florència, Siena, Orvieto, Gaeta, Nàpols, Pompeia, Roma, Assís, Perusa i Arezzo.
La Comissió de Foment de l’Ajuntament de Barcelona, li encarrega la restauració de la font gòtica de la plaça de Santa Anna. Comença a publicar algunes crítiques d’art, articles i dibuixos a La Revista. És el dibuixant principal de la revista humorística Cuca Fera.
1918
Inauguració de la font de Santa Anna, decorada amb cinc plafons ceràmics i coronada amb copes. L’obra s’ha dut a terme amb la col·laboració de Francesc Quer. Exerceix com professor d’Estudis Gràfics de Ceràmica i Projectes a l’Escola Superior de Bells Oficis. Col·laboració com a il·lustrador a la revista de Joan Salvat Papasseit Un enemic del poble. Continua exposant, any rere any, a les mostres col·lectives del grup de Les Arts i els Artistes. Publica el llibre de poemes Itàlia, editat per les Publicacions de La Revista i amb pròleg de Carles Riba.
1919
Xènius li dedica la glosa Italiae sacra fames (“Glosari”, La Veu de Catalunya, 12 de maig de 1919). Exposició inaugural de la Galeria Puig, de Barcelona (Pelai, 14), amb una mostra de frescos, dibuixos i ceràmiques. Publica a la revista franco-catalana l’Instant.
1920
Publica El Nacionalisme de l’Art, un assaig essencial del Noucentisme, editat per les Publicacions de La Revista. Pronuncia la polèmica conferència “L’arc romà de Barà i els llegionaris catalans” a l’Ateneu Barcelonès. La conferència és publicada a la primera pàgina de La Publicidad. Publica altres articles a La Publicidad. Participa en l’exposició col·lectiva que els artistes catalans fan per primera vegada al Saló de Tardor de París. Josep M. López-Picó li dedica el llibre de poemes “El retorn” (Op. XII).
1921
Exposa a Lisboa en una nova mostra col·lectiva d’artistes catalans. Exposició de ceràmica i aquarel·les a les Galeries Laietanes.
1923
Aparició del setmanari satíric El Borinot, fundat per Lluís Bertran i Pijoan i pel mateix Aragay, que n’és el principal dibuixant. Col·labora esporàdicament a la revista infantil La Mainada.
1924
Gran exposició monogràfica a les Galeries Laietanes, on la pintura Vacances desferma una gran polèmica i moltes crítiques negatives. És destituït de l’Escola Superior de Bells Oficis, junt amb els altres professors, a causa de l’afer Dwelshauvers, en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera. L’Escola és clausurada aquell mateix any. Tot plegat provoca que Aragay abandoni Barcelona.
1925
Instal·lat a Breda, pinta els frescos del baptisteri de l’església i funda un taller de ceràmica. Decideix aparcar (provisionalment) la pintura i dedicar-se de ple a la ceràmica decorativa. Deixa la revista El Borinot. Exposa les fotografies del baptisteri a l’Exposició d’Art Litúrgic celebrada el mes de novembre, a la Sala Parés de Barcelona. Es publica, a títol pòstum, el llibre de Joan Salvat Papasseit Ossa Menor amb un poema dedicat a Aragay, Nocturn per acordió.
1928
Exposició de la ceràmica produïda al taller de Breda a la Galeria dels Bells Oficis de Girona (Casa Busquets) (Rambla Àlvarez de Castro, 7), entre el 28 d’octubre i el 10 de novembre. Col·labora esporàdicament a la revista infantil Jordi.
1929
Exposa la pintura “Vacances” a l’Exposició Internacional de Barcelona.
1930
Exposició de ceràmica a la Sala Parés de Barcelona, del 3 al 16 de maig, molt ben acollida pel públic, per la crítica i amb un balanç econòmic excel·lent.
1931
Torna a exposar amb gran èxit a la Sala Parés de Barcelona, del 17 al 30 d’octubre. L’arquitecte F. Quintana li encarrega la decoració del vestíbul de la secció infantil de l’Institut Antituberculós de la Caixa de Pensions, a Barcelona. Per a l’ocasió, Aragay realitza una sèrie de set plafons de ceràmica amb temes infantils. Conferència al Foment de Les Arts Decoratives de Barcelona sobre “El Gres”.
1932
Publica articles a diversos diaris i revistes: La Veu de Catalunya, Cerámica, Mirador i La Publicitat.
1934
Es presenta a les Eleccions Municipals amb la candidatura d’Acció Catalana Republicana. És elegit regidor (conseller) de l’Ajuntament de Breda. Aragay serà alcalde segon, president de la Comissió d’Hisenda i representant del Consistori en el Consell Local de Primera Ensenyança. Arran dels fets del 6 d’octubre, és detingut i empresonat junt amb els seus companys de consistori. El mes de desembre es casa amb Teresa Solà, la mestra de nenes del municipi.
Durant els mesos d’estiu i fins a l’esclat de la guerra, Breda es converteix en una petita de colònia intel·lectual noucentista. La família del pintor Josep Obiols; el matrimoni de poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu; el dibuixant Miquel Cardona (Quelus); l’artista Xavier Nogués i la seva esposa Isabel Escalada, fan estades a Breda al costat del matrimoni Aragay-Solà.
1935
La ceràmica d’Aragay és present a la Fira de mostres de París en les edicions de 1934 i 1935. També es comercialitza a la galeria que la baronessa Laura T. Bucòvitx havia fundat a Tossa de Mar i on exposen els artistes estrangers (André Mason, Marc Chagall, Jean Metzinger…) refugiats en aquesta localitat selvatana durant el període d’entreguerres.
1936
Amb la victòria del Front Popular en les eleccions de febrer, Aragay i els seus companys de consistori són restituïts en el càrrec. En esclatar la Guerra Civil, el taller de ceràmica queda tancat. Aragay es dedica, gairebé de forma exclusiva, a l’aiguafort.
1938
Amb Xavier Nogués, Josep Clarà, Josep Obiols i Josep Granyer, entre d’altres, exposa els seus aiguaforts a l’Exposició del Dibuix i del Gravat, organitzada per la Generalitat de Catalunya i celebrada a la sala d’exposicions del Casal de Cultura de la plaça de Catalunya de Barcelona.
1939
El 31 de gener, a les acaballes de la guerra, un incendi a l’església de Breda provoca la destrucció dels frescos que Aragay havia pintat al baptisteri l’any 1925. Acabada la guerra, Teresa Solà es depurada del magisteri. Poc després, el matrimoni Aragay-Solà és detingut i empresonat. Josep Aragay és acusat per haver estat regidor durant l’etapa republicana i Teresa Solà per ser d’ideologia “izquierdista”.
1940
Josep Aragay compleix la condemna al Seminari de Girona, convertit en presó. Teresa Solà ho fa a la presó de les Corts de Barcelona.
1941
Josep Aragay i Teresa Solà surten de la presó en llibertat condicional i confinats al terme de Breda. La seva condició de “desafectos” els dificulta la vida social i la subsistència econòmica.
1948
Reprèn la pintura. Fundació de la societat B. A. T. (Bagué, Aragay, Trunas), dedicada a la producció de terrissa i a la fabricació de ceràmica utilitària. Aragay, però, només hi posa el taller i els motlles. La seva aportació artística o artesana serà més aviat escassa.
1949
Després de passar els tràmits de la censura, aconsegueix exposar a les Galeries SYRA de Barcelona (Passeig de Gràcia). L’exposició passarà, gairebé, desapercebuda.
1951
Teresa Solà és rehabilitada del magisteri i destinada a Sant Antoni de Vilamajor, on exercirà fins al 1957, any de la seva jubilació. Durant els darrers dos anys de servei de la mestra, el matrimoni resideix en aquesta localitat del Vallès Oriental.
1953
Josep Aragay escriu el “Tractat del dibuix i de la pintura”, que no aconsegueix publicar. Tampoc publica altres relats i poemes que escriu durant el franquisme.
1961
Amb setanta-dos anys, exposa a la Sala Parés de Barcelona amb una mostra panoràmica de la seva carrera i algunes pintures noves. La crítica parla d’Aragay com un artista del passat.
1965
Esperonat pels amics, pinta un nou baptisteri a l’església de Breda. Ho fa amb pintura plàstica damunt d’unes taules de fusta sintètica que seran col·locades damunt del fresc que es cremà durant la guerra. Avui, els frescos de 1925, encara són a sota de les pintures sobreposades de 1965 esperant una restauració.
1968
Mostra retrospectiva amb motiu del novè centenari del monestir de Sant Salvador de Breda. És la darrera exposició monogràfica d’Aragay en vida i un clar precedent del que serà, anys més tard, el Museu Municipal Josep Aragay.
1970
Es publica el llibre “Jacob. Grandes dibujantes” (Editorial Taber), amb pròleg de Maria Lluïsa Borràs i anotat per Josep Maria Cadena.
1971
Es celebra l’exposició El noucentisme i els anys vint a la galeria Dau al Set de Barcelona, amb algunes obres d’Aragay.
1973
Josep Aragay mor a Breda el 15 de gener.
1974
Gràcies a l’entitat Amics de Breda, presidida per Ramon Samon, es crea el Museu Municipal Josep Aragay, dedicat a l’artista de forma monogràfica. Marcel·lí Trunas, amic personal d’Aragay i gran coneixedor de la seva obra, serà el director del museu fins a l’any 2005.
Exposicions individuals més destacades
MUSEU
El Museu Municipal Josep Aragay de Breda es va fundar l’any 1974 i està emplaçat a l’antiga església de Santa Maria, del segle XII. Dedicat de forma monogràfica a l’artista noucentista Josep Aragay i Blanchar (Barcelona 1889 – Breda 1973), compta amb una important col·lecció de pintura, ceràmica, dibuix i aiguafort.
INFORMACIÓ
BIOGRAFIA
ARAGAY I BLANCHAR, Josep
(Barcelona 1889 – Breda 1973)
Josep Aragay i Blanchar ha estat un dels personatges més rellevants de la cultura catalana recent. Va ser dibuixant, gravador, pintor i ceramista; però també fou poeta, professor i polític, i va exercir, a més, un paper preponderant com a crític, polemista i teòric de l’art.
El mes de maig de 1906, el jove Aragay signava el primer acudit al setmanari infantil En Patufet. Josep Aragay, per tant, aparegué a l’escenari artístic del país en el moment que Catalunya inaugurava un dels períodes de renovació cultural i política més importants de la nostra història, el Noucentisme.
Consagrat com a dibuixant l’any 1908 al setmanari satíric Papitu –amb el pseudònim Jacob–, figurà des del primer moment entre els impulsors de moltes de les iniciatives i empreses culturals vinculades al projecte noucentista. Així, l’any 1911, Eugeni d’Ors li encarregà la direcció artística de l’Almanach dels Noucentistes i l’any 1912 fundà la revista Picarol. Aragay va impulsar, encara, altres setmanaris satírics com Cuca-Fera (1917) o Borinot (1923).
Seguir llegint
Passats els anys de formació a l’acadèmia d’art de Francesc d’Assis Galí (1907-1911), ingressà al grup de “Les Arts i els artistes” i començà a exposar a les principals sales i galeries d’art de Barcelona. El nom d’Aragay sonava cada vegada amb més força i la seva pintura, de caràcter enèrgic i temperamental, va ser discutida en els principals diaris i revistes de l’època. La incidència d’Aragay dins l’entramat artístic del país va fer un pas de gegant quan decidí dedicar-se a la ceràmica, disciplina que el fascinava i que va aprendre gràcies al mestratge de Francesc Quer. A partir de 1915, va fer les primeres exposicions i esdevingué pioner en el món de la ceràmica decorativa.
L’any 1916 publicà La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, el seu primer assaig. I aquell mateix any, gràcies a una beca concedida per l’Ajuntament de Barcelona, viatjà a Itàlia per estudiar, sobretot, la pintura mural dels grans mestres del Renaixement. Aquest viatge significà un xoc sense precedents. Va visitar, durant nou mesos, les ciutats de Gènova, Pisa, Florència, Siena, Orvieto, Gaeta, Nàpols, Pompeia, Roma, Assís, Perusa i Arezzo. Aragay va deixar, inèdit, un diari de viatge de gran valor artístic i literari que no fou editat fins molts anys després de la seva mort. Les exposicions que va fer després del viatge i la realització dels cinc plafons de ceràmica que decoren la font de Santa Anna de Barcelona són la constatació d’un canvi d’orientació artística a favor de la simplicitat, la sobrietat i l’harmonia del classicisme.El retorn d’Itàlia fou marcat per una intensa i radical ofensiva per tal d’infondre els valors ètics i estètics del classicisme a casa nostra, però també per combatre totes les manifestacions de l’art d’avantguarda. Amb aquest objectiu, publicà articles a La Publicidad, La Revista o a L’Instant, va escriure el llibre de poemes Itàlia (1918) i pronuncià i edità conferències com El Nacionalisme de l’Art (1920). Fidel al seu ideari, Aragay es convertí en un dels teoritzadors més controvertits i intransigents del moment.
L’any 1923 pintà l’obra més emblemàtica de la seva carrera, Vacances, concebuda com un autèntic manifest del Noucentisme. Aquesta pintura, exposada l’any 1924 a les Galeries Laietanes de Barcelona, desfermà una gran polèmica i moltes crítiques negatives. Aquell mateix any fou destituït de l’Escola Superior de Bells Oficis, junt amb els altres professors, a causa de l’afer Dwelshauvers, en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera. L’Escola –on Aragay exercia des del 1918 com a professor d’Estudis Gràfics de Ceràmica i Projectes– fou clausurada. Tot plegat va fer que Aragay abandonés Barcelona i s’instal·lés a Breda, el poble terrissaire de la seva mare i on estiuejava des de petit.
A Breda pintà l’únic fresc de la seva carrera al baptisteri de l’església gòtica de Santa Maria, i fou a Breda on bastí, l’any 1925, un taller de ceràmica. Aragay combinà la ceràmica decorativa –amb la creació de peces úniques, signades, que van tenir gran acceptació en les diferents exposicions– i una ceràmica industrial de gran qualitat que fou comercialitzada arreu del país.
Durant la Guerra Civil, Aragay va haver d’aturar la producció de ceràmica i es dedicà a la pràctica de l’aiguafort. A les acaballes de la Guerra, els frescos que havia pintat a l’església van ser destruïts a causa d’un incendi i, en acabar el conflicte, l’artista fou detingut i empresonat per haver estat regidor de l’Ajuntament de Breda durant l’etapa republicana. La seva muller, Teresa Solà, mestra de nenes del municipi i dona de grans de conviccions catalanistes, també va ser empresonada. L’any 1941, Josep Aragay va sortir de la presó en llibertat condicional i Teresa Solà fou depurada del magisteri. La seva condició de “desafectos” els dificultà la vida social i la subsistència econòmica.
Quan Aragay decidí reprendre la pintura li va ser molt difícil trobar sales per exposar i li resultà impossible continuar publicant els seus dibuixos i articles. A aquest fet s’hi afegí, encara, un altre obstacle insalvable. Aragay vivia aferrat a les antigues conviccions i no va fer cap concessió a la pintura moderna. La seva obra –enclavada en el passat– esdevingué un contrast amb les propostes dels joves artistes que encapçalen l’art d’avançada a casa nostra. Tot plegat provocà l’allunyament d’Aragay de les sales d’exposicions, el silenci de la crítica i la desmemòria de les futures generacions. Va morir a Breda el mes de gener de 1973 i l’any següent s’inaugurà el museu monogràfic de porta el seu nom.
Xavier Castanyer i Angelet
EXPOSICIÓ
HORARI DE VISITES
CRONOLOGIA
Josep Aragay i Blanchar, 1889-1973
1889
Josep Aragay i Blanchar neix el 3 d’agost al carrer del Carme de Barcelona, prop de l’església de Betlem. Fill de Florenci Aragay, sastre de Cànoves, i de Rosa Blanchar, modista de Breda. El matrimoni tingué tres fills: Jaume, Modest i Josep.
1895
Es desperta ben aviat la seva vocació de dibuixant: “Joguina predilecte, el llapis”. La família Aragay, durant les vacances, fa llargues estades a Breda, el poble de la mare.
1906
Amb només setze anys publica els primers dibuixos a la revista infantil En Patufet. Gaietà Cornet és el seu dibuixant de referència. També col·labora a la revista satírica Cu-cut!
1907
Es matricula a l’Escola de la LLotja, que abandona el mateix any per ingressar a l’acadèmia d’art de Francesc d’Assís Galí. Visita la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, on queda impactat per l’obra del pintor anglès d’origen belga Frank William Brangwyn.
1908
Es consolida com a dibuixant a la revista satírica Papitu, signant com a “Jacob” fins al 1911.
1910
El seu mestre, Francesc d’Assís Galí, certifica que Josep Agaray és l’alumne “més profitós i de condicions artístiques superiors” de tots els deixebles. El 24 de maig exposa en solitari a la Casa Reig de Barcelona (Passeig de Gràcia, 27).
1911
Eugeni d’Ors li confia la direcció artística de l’Almanach dels Noucentistes, el gran manifest noucentista imprès per Joaquim Horta. De la mà de Francesc Pujols, ingressa al grup de Les Arts i els Artistes. Comença a exposar en les mostres col·lectives del grup. Obté d’una tercera medalla (secció de dibuixos) a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona, celebrada al Palau de Belles Arts. Exposa a la sala Clarà de Barcelona al costat de Joaquim Torres-Garcia i l’escultor Josep Clarà. Il·lustra la portada del llibre Poemes del port, de Josep Maria López-Picó. Col·labora com a il·lustrador a la revista Ciutat de Terrassa.
1912
Juntament amb Xavier Nogués i Manuel Humbert, funda i dirigeix la revista humorística Picarol, auspiciada per Santiago Segura i considerada com una de les més ben editades d’Europa.
1913
Gran exposició monogràfica a les Galeries Dalmau de Barcelona (Portaferrissa, 18), entre el 12 i el 30 d’abril, amb gran repercussió a la premsa.
En la inauguració de la Sala Athenea de Girona, Aragay exposa al costat de Rusiñol, Llimona, Mir, Torres-Garcia, Regoyos, Togores, Galí i altres artistes.
1914
Funda el Gremi de les Arts Aplicades, al costat de Francesc Galí, Xavier Nogués, Ramon Reventós, Francesc Canyellas, Francesc Labarta i Jaume Llongueras. Sota el mestratge de Francesc Quer, aprèn l’ofici de ceramista. Col·labora com a il·lustrador a Revista Nova.
1915
Exposicions de ceràmica amb Francesc Quer, primer a la Cantonada i després a les Galeries Laietanes de Barcelona (Gran Via, 613), amb gran èxit de públic i amb bones crítiques a la premsa. Publica alguns articles a la revista Vell i Nou. Pronuncia la conferència La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat amb motiu de l’Exposició d’Art Nou Català de Sabadell, on també exposarà. Il·lustra la portada del llibre Poemes de Neguit, de Joaquim Folguera. Col·laboracions com a il·lustrador a la revista Ibèria.
Participa activament a les tertúlies del Cafè Continental de Barcelona, al costat de Josep M. López-Picó, Carles Riba, Clementina Arderiu, Josep Benet, Joan Crexells, Martí Casanova, Joaquim Folguera, Josep Millàs-Raurell, Tomàs Garcés, J.V. Foix, Josep Obiols, Xavier Nogués, Agustí Esclasans i Josep Maria Junoy, entre d’altres.
1916
Gran exposició monogràfica de pintura a les Galeries Laietanes de Barcelona. Publicació de la conferència de Sabadell, La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, editada per les Publicacions de La Revista; és el seu primer assaig. Col·laboracions com a il·lustrador a Revista Nova.
Gràcies a la influència de Jaume Bofill i Mates, obté una beca de l’Ajuntament de Barcelona per viatjar a Itàlia i estudiar els procediments de la pintura mural. El 12 d’abril, en plena Guerra Mundial, emprèn el viatge en tren cap Gènova, punt d’inici del seu recorregut en terres d’Itàlia.
1917
Torna a Barcelona després d’un profitós viatge de nou mesos per Gènova, Pisa, Florència, Siena, Orvieto, Gaeta, Nàpols, Pompeia, Roma, Assís, Perusa i Arezzo.
La Comissió de Foment de l’Ajuntament de Barcelona, li encarrega la restauració de la font gòtica de la plaça de Santa Anna. Comença a publicar algunes crítiques d’art, articles i dibuixos a La Revista. És el dibuixant principal de la revista humorística Cuca Fera.
1918
Inauguració de la font de Santa Anna, decorada amb cinc plafons ceràmics i coronada amb copes. L’obra s’ha dut a terme amb la col·laboració de Francesc Quer. Exerceix com professor d’Estudis Gràfics de Ceràmica i Projectes a l’Escola Superior de Bells Oficis. Col·laboració com a il·lustrador a la revista de Joan Salvat Papasseit Un enemic del poble. Continua exposant, any rere any, a les mostres col·lectives del grup de Les Arts i els Artistes. Publica el llibre de poemes Itàlia, editat per les Publicacions de La Revista i amb pròleg de Carles Riba.
1919
Xènius li dedica la glosa Italiae sacra fames (“Glosari”, La Veu de Catalunya, 12 de maig de 1919). Exposició inaugural de la Galeria Puig, de Barcelona (Pelai, 14), amb una mostra de frescos, dibuixos i ceràmiques. Publica a la revista franco-catalana l’Instant.
1920
Publica El Nacionalisme de l’Art, un assaig essencial del Noucentisme, editat per les Publicacions de La Revista. Pronuncia la polèmica conferència “L’arc romà de Barà i els llegionaris catalans” a l’Ateneu Barcelonès. La conferència és publicada a la primera pàgina de La Publicidad. Publica altres articles a La Publicidad. Participa en l’exposició col·lectiva que els artistes catalans fan per primera vegada al Saló de Tardor de París. Josep M. López-Picó li dedica el llibre de poemes “El retorn” (Op. XII).
1921
Exposa a Lisboa en una nova mostra col·lectiva d’artistes catalans. Exposició de ceràmica i aquarel·les a les Galeries Laietanes.
1923
Aparició del setmanari satíric El Borinot, fundat per Lluís Bertran i Pijoan i pel mateix Aragay, que n’és el principal dibuixant. Col·labora esporàdicament a la revista infantil La Mainada.
1924
Gran exposició monogràfica a les Galeries Laietanes, on la pintura Vacances desferma una gran polèmica i moltes crítiques negatives. És destituït de l’Escola Superior de Bells Oficis, junt amb els altres professors, a causa de l’afer Dwelshauvers, en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera. L’Escola és clausurada aquell mateix any. Tot plegat provoca que Aragay abandoni Barcelona.
1925
Instal·lat a Breda, pinta els frescos del baptisteri de l’església i funda un taller de ceràmica. Decideix aparcar (provisionalment) la pintura i dedicar-se de ple a la ceràmica decorativa. Deixa la revista El Borinot. Exposa les fotografies del baptisteri a l’Exposició d’Art Litúrgic celebrada el mes de novembre, a la Sala Parés de Barcelona. Es publica, a títol pòstum, el llibre de Joan Salvat Papasseit Ossa Menor amb un poema dedicat a Aragay, Nocturn per acordió.
1928
Exposició de la ceràmica produïda al taller de Breda a la Galeria dels Bells Oficis de Girona (Casa Busquets) (Rambla Àlvarez de Castro, 7), entre el 28 d’octubre i el 10 de novembre. Col·labora esporàdicament a la revista infantil Jordi.
1929
Exposa la pintura “Vacances” a l’Exposició Internacional de Barcelona.
1930
Exposició de ceràmica a la Sala Parés de Barcelona, del 3 al 16 de maig, molt ben acollida pel públic, per la crítica i amb un balanç econòmic excel·lent.
1931
Torna a exposar amb gran èxit a la Sala Parés de Barcelona, del 17 al 30 d’octubre. L’arquitecte F. Quintana li encarrega la decoració del vestíbul de la secció infantil de l’Institut Antituberculós de la Caixa de Pensions, a Barcelona. Per a l’ocasió, Aragay realitza una sèrie de set plafons de ceràmica amb temes infantils. Conferència al Foment de Les Arts Decoratives de Barcelona sobre “El Gres”.
1932
Publica articles a diversos diaris i revistes: La Veu de Catalunya, Cerámica, Mirador i La Publicitat.
1934
Es presenta a les Eleccions Municipals amb la candidatura d’Acció Catalana Republicana. És elegit regidor (conseller) de l’Ajuntament de Breda. Aragay serà alcalde segon, president de la Comissió d’Hisenda i representant del Consistori en el Consell Local de Primera Ensenyança. Arran dels fets del 6 d’octubre, és detingut i empresonat junt amb els seus companys de consistori. El mes de desembre es casa amb Teresa Solà, la mestra de nenes del municipi.
Durant els mesos d’estiu i fins a l’esclat de la guerra, Breda es converteix en una petita de colònia intel·lectual noucentista. La família del pintor Josep Obiols; el matrimoni de poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu; el dibuixant Miquel Cardona (Quelus); l’artista Xavier Nogués i la seva esposa Isabel Escalada, fan estades a Breda al costat del matrimoni Aragay-Solà.
1935
La ceràmica d’Aragay és present a la Fira de mostres de París en les edicions de 1934 i 1935. També es comercialitza a la galeria que la baronessa Laura T. Bucòvitx havia fundat a Tossa de Mar i on exposen els artistes estrangers (André Mason, Marc Chagall, Jean Metzinger…) refugiats en aquesta localitat selvatana durant el període d’entreguerres.
1936
Amb la victòria del Front Popular en les eleccions de febrer, Aragay i els seus companys de consistori són restituïts en el càrrec. En esclatar la Guerra Civil, el taller de ceràmica queda tancat. Aragay es dedica, gairebé de forma exclusiva, a l’aiguafort.
1938
Amb Xavier Nogués, Josep Clarà, Josep Obiols i Josep Granyer, entre d’altres, exposa els seus aiguaforts a l’Exposició del Dibuix i del Gravat, organitzada per la Generalitat de Catalunya i celebrada a la sala d’exposicions del Casal de Cultura de la plaça de Catalunya de Barcelona.
1939
El 31 de gener, a les acaballes de la guerra, un incendi a l’església de Breda provoca la destrucció dels frescos que Aragay havia pintat al baptisteri l’any 1925. Acabada la guerra, Teresa Solà es depurada del magisteri. Poc després, el matrimoni Aragay-Solà és detingut i empresonat. Josep Aragay és acusat per haver estat regidor durant l’etapa republicana i Teresa Solà per ser d’ideologia “izquierdista”.
1940
Josep Aragay compleix la condemna al Seminari de Girona, convertit en presó. Teresa Solà ho fa a la presó de les Corts de Barcelona.
1941
Josep Aragay i Teresa Solà surten de la presó en llibertat condicional i confinats al terme de Breda. La seva condició de “desafectos” els dificulta la vida social i la subsistència econòmica.
1948
Reprèn la pintura. Fundació de la societat B. A. T. (Bagué, Aragay, Trunas), dedicada a la producció de terrissa i a la fabricació de ceràmica utilitària. Aragay, però, només hi posa el taller i els motlles. La seva aportació artística o artesana serà més aviat escassa.
1949
Després de passar els tràmits de la censura, aconsegueix exposar a les Galeries SYRA de Barcelona (Passeig de Gràcia). L’exposició passarà, gairebé, desapercebuda.
1951
Teresa Solà és rehabilitada del magisteri i destinada a Sant Antoni de Vilamajor, on exercirà fins al 1957, any de la seva jubilació. Durant els darrers dos anys de servei de la mestra, el matrimoni resideix en aquesta localitat del Vallès Oriental.
1953
Josep Aragay escriu el “Tractat del dibuix i de la pintura”, que no aconsegueix publicar. Tampoc publica altres relats i poemes que escriu durant el franquisme.
1961
Amb setanta-dos anys, exposa a la Sala Parés de Barcelona amb una mostra panoràmica de la seva carrera i algunes pintures noves. La crítica parla d’Aragay com un artista del passat.
1965
Esperonat pels amics, pinta un nou baptisteri a l’església de Breda. Ho fa amb pintura plàstica damunt d’unes taules de fusta sintètica que seran col·locades damunt del fresc que es cremà durant la guerra. Avui, els frescos de 1925, encara són a sota de les pintures sobreposades de 1965 esperant una restauració.
1968
Mostra retrospectiva amb motiu del novè centenari del monestir de Sant Salvador de Breda. És la darrera exposició monogràfica d’Aragay en vida i un clar precedent del que serà, anys més tard, el Museu Municipal Josep Aragay.
1970
Es publica el llibre “Jacob. Grandes dibujantes” (Editorial Taber), amb pròleg de Maria Lluïsa Borràs i anotat per Josep Maria Cadena.
1971
Es celebra l’exposició El noucentisme i els anys vint a la galeria Dau al Set de Barcelona, amb algunes obres d’Aragay.
1973
Josep Aragay mor a Breda el 15 de gener.
1974
Gràcies a l’entitat Amics de Breda, presidida per Ramon Samon, es crea el Museu Municipal Josep Aragay, dedicat a l’artista de forma monogràfica. Marcel·lí Trunas, amic personal d’Aragay i gran coneixedor de la seva obra, serà el director del museu fins a l’any 2005.
